No ens van animar gaire, però ens van dir que de moment practiquéssim molt i que si un cas, ja ens cridarien. Que prenien seriosament nota i que estaven molt interessats...

No ens va agradar gaire la manera com es van quedar tots mirant-nos de dalt a baix durant vint minuts, però ja se sap que en els pobles, som tots una mica recelosos i de seguida pensem que ens prendran el lloc. El cas es que ja estem practicant.

Ara, hi ha la qüestió, de que la Mari vol ser el anxaneta i jo crec, que jo tinc mes condicions que ella.

L'altre dia, desprès d'haver dinat, quan per fi ens vam poder aixecar de la taula, vam provar de fer el “un de un” sense folre.

Ens vam posar meticulosament les faixes, lo qual ja es cosa fatigosa i mes desprès de dinar...

Cap a quars de vuit, la Mari aconseguia arribar a la espatlla i llavors va haver una mica de problema al no disposar de folre, pues va trontollar tot una mica, i per folre, la bategada que la Mari es va “folre”

Ara estem perfeccionant la manera, i es que des de la olivera i amb una corriola i una corda que la Mari es lliga sota el braços, jo des de baix la ajudo lo que puc.

Encara no hem aconseguit muntar-lo, però la Mari això si, te molta voluntat i es passa moltes hores practicant des de terra i amb els peus descalços, (dons així ha de ser) el aixecar el braç estan ajupida, que es lo que es fa una vegada s'arriba a dalt.

Te la seva dificultat, ja que la ma esquerra te que està tocant a terra com agafat-se i la dreta es la que te que aixecar-se. Es solament un instant, però es la culminació del castell i te molta importància, pues aquí es on tothom aplaudeix.

De moment no pensem en la descarregada, però tal com van las coses, crec que en la majoria de las vegades serà ràpida.

Be, ja us anirem informant dels progressos. M'hem vaig que la Mari m'està cridant.

Un altre cop, deu d'haver quedat agarrotada. ¡Ja vaaaaa...! ¡Ja vaaaaa...!

En Jordi